Vilar de Canes
Surcan su términos el barranco de "En Seguer", la rambla Carbonera, el río Molinell, el barranco de la Tejería y el barranco de la "Frescó". Los principales montes son la "Sierra de Foyes", el "Tossal Redó" y el "Machorral". En su término existen varias fuentes naturales que se encuentran situadas en bellos paisajes poblados de gran vegetación.
Se accede a esta localidad desde Castellón tomando la CV-10, luego la CV-15 y finalmente la CV-165.
En el término municipal de Villar de Canes se encuentran también los siguientes núcleos de población:
- Cap del Moro.
- Cogolludes.
- Hostal.
- Pallisa.
- Romeu.
- Segarra.
- Segarreta.
- Señor.
- Solá.
El término municipal de Villar de Canes limita con las siguientes localidades: Benasal, Ares del Maestre, Albocácer, Culla y Torre de Embesora todas ellas de la provincia de Castellón.
El origen de la localidad es muy confuso. Sobre el monte "Machorral" quedan ruinas de un castillo árabe. Las huestes del rey Jaime I la liberaron del poder sarraceno. Históricamente formaba parte de la "tinença" de Culla, señorío que desde 1235 perteneció a Blasco de Alagón y después a Guillem d'Anglesola y a su mujer Constanza de Aragón. Su hijo, de igual nombre, el 13 de diciembre de 1273, donó el lugar y los molinos de Monlló y de la Bailío de Culla a Bernat de Montpalau y a su esposa Guillema d'Anglesola, y fue ésta y su hijo Pere de Montpalau los que le otorgaron una carta puebla el 13 de diciembre de 1316 en favor de Domingo Matamoros, Bernardo Segarra, Berengario Vilamanya, Bernardo Vilamanya, Berengario Gomar, Arnaldo Igualada, Miguel Rovira, Pedro Segarra, Arnaldo Querol y Gita mujer de Gil Girona y a otros habitantes, el lugar de Villar de Canes y su término con jurisdicción civil y criminal, y con mero y mixto imperio. De 1294 a 1312 fue señorío de la Orden del Temple, y desde 1319 se encuadra en el señorío de la Orden de Montesa, pero mantenía el dominio directo la familia Montpalau.
Durante el siglo XX hubo una fuerte emigración hacia los núcleos industriales, lo que ha producido un descenso demográfico. Así mientras que en el año 1900 contaba con 707 habitante en 1981 pasó a tener 237.
| Evolución demográfica | ||||||||
| 221 | 196 | 188 | 188 | 188 | 183 | 183 | 185 | 185 |
Basada tradicionalmente en la agricultura de secano (olivar y almendro) y en la ganadería intensiva (porcina y avícola).
- Iglesia Parroquial. De orden corintio, está dedicada a la Purificación de la Virgen. Actualmente preside el altar mayor San Lorenzo, patrón de la localidad y cuya festividad se celebra el 10 de Agosto. Consta de una nave sencilla. Fue construida a finales del siglo XVIII sobre las ruinas de una antigua capilla. Fue destruida durante la guerra civil y reconstruida totalmente con la aportación económica de todos los vecinos de la localidad, conservándose intacta su portalada.
Existen algunos altares de la época de su construcción durante el siglo XVIII. El campanario fue reconstruido parcialmente al finalizar la guerra civil, de sección cuadrada rematado con adornos sobre sus vértices.
- San Antonio Abad. El 17 de enero con motivo de San Antonio Abad, el sacerdote bendice los animales y la "coquetat", la cual posteriormente se reparte entre los asistentes.
- Fiestas patronales. En honor de San Lorenzo. Durante su celebración se realizan festejos taurinos, siendo las principales actividades la suelta y exhibición de vaquillas y la realización del "Bou embolat" durante la noche.
El plato típico de esta localidad es la "olla" al estilo clásico de la comarca, también tiene buena fama la carne a la brasa con allioli.
- Instituto Valenciano de Estadística
- Federación Valenciana de Municipios y Provincias - Guía Turística De donde se ha extraído información con su consentimiento.
- País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, de donde se extraído información con su consentimiento
Geografia
La seua superfície està solcada pels barrancs d'En Seguer, la Telleria i de la Frescó i per la Rambla Carbonera. Les principals altures són la serra de Foies, el Tossal Redó i el Maxorral. El paratge més freqüentat és el brollador de La Font del Mas del Senyor. Els vilarins viuen molts dispersos, al poble i als masos: Segarreta, Segarra, Hostal, Romeu, Senyor, Solá, Cogullades, Pallisa, Cap del Moro, etc.
Història
Històricament formava part de la tinença de Culla, senyoriu que des del 1235 va pertànyer a Balasc d'Alagon i després a Guillem d'Anglesola; son fill, del mateix nom, va donar el lloc el 13 de desembre del 1273 a Bernat de Montpalau i a sa dona, Guillema, i va ser aquesta i son fill Pere de Montpalau els que donaren una carta pobla a Domenec Matamoros, Bernat de Sagarra, Berengari Vilamanya, Bernat Vilamanya, Berengari Gomar, Arnau Igualada, Miquel Rovira, Pere Segarra, Arnau Querol i Gita, muller de Gil Girona i a altres habitants, amb jurisdicció civil i criminal amb el mer i mixt imperi, el 19 de desembre del 1316. Del 1294 al 1312 fou senyoriu de l'orde del Temple, i des del 1319 hom emmarcà en el senyoriu de l'orde de Montesa, però mantenia el domini directe la família Montpalau .
Des del punt de vista demogràfic, l’evolució històrica de Vilar de Canes es pot sintetitzar en cinc fases:
1. Estancament demogràfic (començament del segle XIV-1638).
2. Creixement important (1638-1700)
3. Creixement moderat (1700-1794).
4. Creixement espectacular (1794-1900).
5. Crisi demogràfica (1900-2007).
La primera fase, que abraça el llarg període comprés entre començament del segle XIV i 1638, es caracteritza per un manteniment demogràfic a nivells molt baixos amb diferents fases d'intens creixement de la població seguides de descensos igualment espectaculars.
La segona fase es caracteritza per un creixement important de la població, encara, no obstant, al voltant d'índexs absoluts molt baixos que, en alguns moments, eren preocupants per al mateix funcionament econòmic i social del municipis. En la Carta de Població de Vilar de Canes (1316), signada per Guillerma, dona de Bernat de Montpalau, i el seu fill Pere de Montpalau, són esmentats els nou primers pobladors del lloc: Domingo Matamoros, Berenguer Segarra, Bernat Vilamanya, Arnau Igualada, Bernat Gomar, Miquel Rovira, Pere Segarra, Arnau Querol i Gil Girona. La comparació d'aquestes dades, si acceptem que tots s'hi establiren realment amb les seues famílies, i els 10 focs que declaren els missatgers de Vilar de Canes el 1638 confirmen els límits cronològics i la tendència general d'aquesta primera etapa.
El segle XVIII no suposà, si fem cas de les dades de què disposem, un creixement molt considerable. A començaments de segle la població oscil.lava al voltant dels 140 habitants, i el 1794, segons Cavanilles, Vilar de Canes i la Torre d’en Besora tenien «unos 40 vecinos cada uno» (Cavanilles 1795, vol. I, p. 81).
A partir de finals del segle XVIII es produí un creixement espectacular, i s'inicià un ritme demogràfic ben diferenciat entre Vilar de Canes i la Torre, que durant tota la edat mitjana i moderna havien seguit un procés paral.lel i s'havien mogut en xifres absolutes molt semblants. Mentre Vilar de Canes segueix un ritme de creixement fort que el durà a un màxim de població el 1900, amb 707 hab., la Torre experimenta un ritme més moderat i assoleix el seu màxim demogràfic el 1910, amb 516 hab.
La crisi demogràfica del segle XX s'inicia també abans a Vilar de Canes que a la Torre, en els dos casos amb un ritme molt pronunciat fins al 1940. Dins d'aquesta tendència descendent de tot el segle XX, el fet més significatiu és el diferent ritme dels dos pobles. Mentre Vilar de Canes ha seguit, amb intensitat diferent però sense interrupció, un moviment descendent de la població des del 1900 fins l'actualitat, la Torre ha conegut dos períodes d'estancament (1920-1930 i 1960-1980) i un sorprenent període de creixement (1940-1950) que li han permés, si més no, aturar l'imparable procés de despoblació i superar, des del 1970, i per primera vegada en dos-cents anys, la població de Vilar de Canes. Els últims quinze anys, però, s’ha produït una aturada de la davallada demogràfica i actualment el poble es manté en 180 habitants.
Els quadres i gràfics que presentem sobre l'evolució de la població il.lustren clarament aquestes tendències.
Enllaços externs
- País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez
- Institut Valencià d'Estadística.
- Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.
| |||
| Localització | |||
| |||
| Municipi de l'Alt Maestrat | |||
| Estat • CCAA • Província • Comarca • Partit judicial | Espanya Comunitat Valenciana Província de Castelló Alt Maestrat Castelló de la Plana | ||
| Gentilici | Vilarenc, vilarenca o villardecanense, villardecanensa...xD | ||
| Predom. ling. | Valencià | ||
| Superfície | 15,9 km² | ||
| Altitud | 668 m | ||
| Població (2006) • Densitat | 185 hab. 11,64 hab/km² | ||
| Coordenades | 40° 21′ 29″ N 0° 03′ 58″ OCoordenades: 40° 21′ 29″ N 0° 03′ 58″ O | ||
| Distàncies | 130 km de València 65 km de Castelló de la Plana 9 km de Albocàsser | ||
| Sistema polític Nuclis Ajuntament • Alcalde: | 1 4 PP i 1 PSPV Luciano Ferrer Pons (PP) | ||
| Codi postal | 12162 | ||
| Festes majors | Sant Llorenç Agost | ||
